Cien años de soledad

1967. A Buenos Aires apareix la novel·la d'un escriptor colombià de quaranta anys. No queda avui llengua literària a què no hagi estat traduïda. «Cent anys de solitud» no només captiva els lectors de qualsevol condició: el seu impuls poderós ha aixecat les lletres castellanes de tot un continent. Desvelar la màgia de la seva prosa, fitar les sorres movedisses de la seva particular tasca literari són tasques tan impossibles com perjudicials; sí que agrairà el lector, en canvi, l'aclariment de certes al·lusions, la comprovació de la densitat subjacent a un text aparentment diàfan. No ens enganyem: són milions les pàgines que han engendrat les de la novel·la, però davant d'ella al lector no li queda cap altra actitud que la mateixa lectura devoradora i enlluernada de l'últim dels Aurelians.